L’independent de Gràcia

La petjada del Gato a l’Argentina

Xavier Patricio Pérez Álvarez, conegut per tothom com Gato Pérez, va néixer a Buenos Aires (Argentina) l’11 d’abril de 1951. Va viure en aquesta ciutat, una de les capitals culturals internacionals per excel.lència, fins l’any 1966, quan juntament amb la seva mare va pujar a un vaixell amb rumb a Catalunya, on els esperava el seu pare, qui s’hi havia traslladat mesos abans per motius laborals. Buenos Aires va ser l’escenari de les primeres passes de Gato Pérez en el món de la música, tot sent un adolescent. Ja a Catalunya, Gato va aprofundir en la seva passió i va començar a experimentar amb diversos estils, entre ells, la rumba.

Tot i l’èxit assolit en terres catalanes, a l’Argentina “poc o res se sap d’ell”, com assegurava el diari La Nación en una entrevista publicada el 25 d’abril de 1985.Fill de pare amb arrels asturianes i de La Rioja, i de mare amb arrels burgaleses i lleoneses, Xavier Patricio Pérez Álvarez va néixer a l’altra banda de l’Atlàntic, on, per circumstàncies diverses, residien els seus pares. Com narra Marcos Ordóñez en el llibre Gato Pérez (Ediciones Jucar. Col. Los Juglares, 1987), el pare, Patricio Pérez, era madrileny i la seva era una família benestant, propietària de la primera flota de taxis de la ciutat.

Als 20 anys es va traslladar a Barcelona per iniciar-se en el camp del disseny industrial. Va viure a Reus, per la guerra civil va acabar a un camp de concentració francès i, finalment, el seu germà, propietari de la fàbrica de xocolates Arrufat a Buenos Aires, el va convidar a traslladar-s’hi. Per la seva banda, Carmen Álvarez, la mare, vivia a la ciutat argentina de Bahía Blanca, on la família regentava el magatzem El Siglo. Més endavant provarien sort a la capital. Marcos Ordóñez recorda al llibre que Carmen Álvarez “va abandonar una incipient carrera de pianista que se salda amb alguns concerts i l’enregistrament de diversos discos”. Patricio Pérez i Carmen Álvarez es casarien el 1950. Un any més tard, Buenos Aires, la ciutat del tango i la chacarera, seria el bressol del qui es convertirà en un dels grans noms de la rumba catalana, Gato Pérez.

Es va criar al barri de Caballito, al carrer Hidalgo número 375. L’àvia i la tieta vivien a pocs metres, al carrer Acoyte número 143. “Diria que la cançó que millor representa la seva infantesa és Todo sexo femenino, perquè Javier va créixer amb la seva mare i la seva àvia, i en la lletra d’aquest tema ho deixa ben palès”, explica Marta Álvarez, cosina de Gato, filla del germà de la mare d’ell. “El Javier i jo érem la bogeria del nostre avi, que va morir ben aviat”, recorda Marta Álvarez, nascuda a Buenos Aires –on avui dia segueix residint. La lletra de Todo sexo femenino comença així: “Sólo he visto mujeres en mi casa desde el día en que el abuelito nos dejó. Me crié con mi madre y con mi abuela y una serie incalculable de empleadas del hogar [...]”. La tornada de la cançó subratlla: “En éste, que es mi mundo conocido, reina el sexo femenino de una forma natural; en el otro, que es mi mundo fugitivo, soy un súbdito escogido de las reinas del lugar”.

Per a la seva cosina, Javier, com el coneixien a la família, era “molt intel·ligent, brillant i alhora rondinaire”. Va estudiar a una escola del barri de Caballito on l’ensenyament era bilingüe anglès-castellà, el St. Ciaran’s School, a l’avinguda Rivadavia amb Víctor Martínez. “La seva passió, ja de nen, eren els cotxes antics i els cotxes de carreres, li encantaven”, explica Marta Álvarez. “Va tenir amics que restauraven automòbils de col·lecció”.

Un altre dels seus interessos era la música i, en concret, el rock’n’roll. Segons diu Marcos Ordóñez al llibre biogràfic del Gato, el rumber deia recordar perfectament la primera vegada que va escoltar rock’n’roll: “Tenia cinc anys i acabava de tornar del col·legi quan vaig escoltar per primer cop una música totalment nova, un ritme imparable, un soroll fantàstic que va fer que la meva mare creués corrent el menjador, horroritzada, per canviar d’emissora: era el Rock Around the Clock, de Bill Haley and The Comets. Aquest va ser el tret de sortida. A partir d’aquest moment no deixaven d’arribar nous noms i nous discos que anava coneixent a les festes dels meus amics més grans, els nois de la comunitat jueva de Caballito”. Amb dotze anys, donaria un concert en una festa de final de curs. “Recordo que, a banda de la música, també tenia talent per al dibuix, com la seva mare”, afegeix la cosina.

El novembre de 1965 el pare de Gato Pérez els fa saber que havia rebut una oferta d’una constructora basca per anar a treballar a Catalunya i els hi va proposar de viatjar ell primer, estar-hi uns mesos i, si tot estava bé, que s’hi traslladessin ells. “Per a Javier va ser un cop molt difícil haver de marxar de Buenos Aires. Tenia aquí els seus amics, la seva vida…”, comenta Marta Álvarez. “Ens va prohibir que anéssim a acomiadar-lo al vaixell. No volia, era una situació molt dura per a un adolescent. Però la meva mare l’estimava moltíssim i va anar al port amb el meu pare. No el van poder veure, es va amagar”. Xavier Patricio Pérez i la seva mare, Carmen Álvarez, s’embarcaven la primavera de 1966 amb destí a Catalunya. Per a la seva cosina, va ser un comiat trist, “tant Javier com la seva mare són les persones més generoses que he conegut”.

Durant els primers anys, la família a l’Argentina no va tenir notícies de primera mà de Javier. “Va ser una època d’un ostracisme important, la seva arribada a Catalunya va ser dura. Només parlàvem amb la mare, que ens demanava com estava tot per Buenos Aires”, matisa la cosina. No seria fins uns anys més tard que començarien a rebre cartes d’ell. “El meu primer viatge a Catalunya va ser l’any 1979 i vaig recórrer Barcelona de la seva mà”, explica Marta Álvarez. “Javier va arribar a Catalunya en una època molt especial, es movia per la bohèmia, amb tots els seus amics de la nit. Recordo haver anat amb ell a la Sala Zeleste” i assegura que no li va sorprendre que Gato triomfés en l’escena musical barcelonina. “Era molt estructurat i alhora amb el cap molt obert”, afegeix, d’aquí la seva capacitat per endinsar-se en el món de la rumba i fusionar-la amb el candombe, la salsa i altres ritmes. “Per a mi, poder-los visitar al 1979 va ser un somni fet realitat, i repetir els anys següents va permetre’m descobrir la moguda dels vuitanta. El Cap d’Any de 1980 recordo que vam sopar a un restaurant on després va actuar Javier”, diu Marta. D’aquells viatges a Catalunya, Marta tampoc oblida que el seu cosí la passejava en cotxe fins a Sitges, “i com corria!”.

“El primer tema que vaig escoltar de Javier a l’Argentina va ser en un autobús. Estava viatjant quan de cop van passar per la ràdio la cançó Se fuerza la máquina, que aquí van versionar Baglietto i Silvina Garré”, explica Álvarez. “Un altre dia vaig escoltar el seu tema Sin ser valientes a un culebrot però als crèdits assenyalava que era de Javier Calamaro, quan en realitat era del meu cosí”. La resta de temes de Gato i, fins i tot la seva figura, són pràcticament desconeguts en aquesta banda de l’Atlàntic.

L’únic record

L’únic record que va rebre a l’Argentina va ser la presentació del documental El gran Gato, de Ventura Pons, al Festival de Cinema del Mar del Plata. “El van passar a l’aire lliure, a les Rambles. Després el vaig poder veure a Buenos Aires, a l’Atlas Recoleta. Hi vaig anar cinc cops…”, afegeix la cosina.

Com bé diu la dita, ningú és profeta a la seva terra, i el Gato no en va ser una excepció. Per a Marta Álvarez és una llàstima que la música del rumber no arribés a l’Argentina. “Jo tenia tots els seus àlbums, alguns me’ls enviava a través de gent que viatjava a Buenos Aires, altres els comprava jo o me’ls regalava en els meus viatges a Catalunya”. Ara són els seus nebots els qui, vint anys després de la seva mort, escolten la música del Gran Gato a través de la xarxa.

La inauguració de la plaça Catalunya

Des de la seva arribada a Catalunya, el Gato Pérez només va tornar a la seva pàtria argentina en una ocasió: l’any 1985, per a la inauguració de la plaça Catalunya de Buenos Aires, en la comitiva de l’alcalde de Barcelona, Pascual Maragall. “Va venir cinc dies i va estar allotjat a casa. Volia recórrer tot, va fer un asado amb els seus cosins de Morón i, tot i que també volia visitar els cosins de Mar del Plata, va ser impossible per les distàncies i els dies que tenia. “A la meva mare li va demanar que cuinés un dels seus plats preferits, ropa vieja”. Va ser amb motiu d’aquella visita que el diari La Nación va entrevistar-lo. El titular deia: “Gato Pérez, un cronista musical que busca unir tango y rumba catalana” i en el text, el rumber es definia com “un porteny que parla de Barcelona”. El periodista assegura que tres discos del Gato es van editar a l’Argentina. “Va aprofitar per fer tot el que va poder a Buenos Aires, estava tan feliç! La seva actitud era de beure’s la vida”, conclou la cosina.

Text: Meritxell Díaz